Mapa del sud-est d'Europa entre els anys 1040 i 1070Miniatura que representa la Batalla de Brůdek que va enfrontar els bohemis i els alemanys.L'emperador Enric III a la batalla de Brudek. Il·lustració de Friedrich HottenrothEls gaznèvides s'enfronten als seljúcides a la batalla de Dandanaqan l'any 1040Els normands participen en el setge de Siracusa emprès pels romans d'Orient l'any 104026 d'octubreː Batalla de Tessalònica. A la imatge els tessalonis persegueixen els búlgars liderats per Ivan Ass'en I i Pere IV Assèn de Bulgària que havien atacat la ciutat durant la Revolta de Pere Deljan.
Durant l'any 1040 Ponç I d'Empúries comença el seu regnat al comtat d'Empúries, Bagrat IV de Geòrgia conquesta Tblisi i els turcs seljúcides vencen als gaznèvides a Dandanaqan.[1] També hi neixen el futur l'emir d'Ixbiliya (Sevilla) Al-Mu tamid i Alfons VI de Lleó. I durant l'any 1040 traspassen Nicèfor Ducià, Ibn Al Alhazen Agu Ali al-Hasam, Hug I d'Empúries i Ezequies Gaó.[1] Altres fets destacables són l'inici del regnat de Hardecanut (rei de Dinamarca) a Anglaterra;[2] les batalles de Pitgaveny (pel control del regne d'Escòcia),[3] la de Brudek (entre el Sacre Imperi i el ducat de Bohèmia),[4] i la segona batalla de Tessalònica del 1040 (entre els búlgars i els romans d'Orient).[5] Els romans d'Orient també conquerexen Siracusa a l'emirat de Sicília[6], els bàvars comencen a dominar l'actual Eslovènia, [7] i la Rus de Kiev ataca els lituans.[8] A l'Àsia Central, els seljúcides vencen als gaznèvides a la Batalla de Dandanakan i reucperen el Khorasan;[9] i a l'extrem Orient, els mongols liao i tanguts s'alien per atacar els Song.[10]
Canut IV de Dinamarca neix l'any 1040. El quadre de Christian Albrecht mostra la mort de Canut14 d'agost: Batalla de Pitgaveny (o de Bothnagowan) entre les forces dels reis Malcolm I i Macbeth d'Escòcia pel conflicte successori després de la mort de Malcolm II d'Escòcia l'any 1034. Macbeth, que era general del primer, guanya la batalla i Malcolm mor i els seus fills fugen temporalment d'Escòcia però retornaran després de la mort de Macbeth (1057).[17][3]
Al-Mu'tamid ibn Abbad, últim emir de Sevilla i peta neix l'any 104022 - 23 d'agost: Batalla de Brůdek. Enfrontament entre Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic i Bretislau I de Bohèmia al bosc de l'Alt Palatinat, a l'actual Regió de Plzeň (Txèquia). Bretislau I havia començat a atacar Polònia l'any anterior i, després de conquerir Gniezno s'emporta les relíquies de Sant Adalbert de Praga per establir un arquebisbat independent de l'arquebisbat de Mainz. Després, com que Bretislau no paga el tribut anual al qual estava obligat a l'emperador, Enric III ataca Bohèmia amb dos exèrcits. La batalla acaba amb la victòria dels bohemis ajudats pel Rei d'Hongria. L'any següent l'emperador emprèn una nova campanya militar contra Bohèmia.[4]
Una carta de l'emperador Enric III dona testimoni de que la Marca de Carniola, del Sacre Imperi, era autònoma del ducat de Caríntia.[7] Els eslovens són colonitzats pels bàvars, nobles alemanys que, amb el suport del clergat, dominaran la població eslovena.
Xina: l'Imperi Liao i l'Imperi Tangut amenacen d'empendre una campanya militar contra l'Imperi Song. L'administrador de Shaanxi Fan Zhongyan conten els tanguts a la frontera. L'any 1044 els mongols signaran un acord amb els Song.[10]
El rei Geza I d'Hongria neix l'any 1040Entre els anys 1040 i 1044 s'esmenta un projectil de foc de petroli i la fórmula per fer pólvora per als canons a un tractat militar publicat per Zeng Gon Lian, el Wuijing zongyao.[13]
(o 1041) Alfons VI de Lleó (m. 1109), rei de Lleó des del 1065 i de Lleo i de Castella des del 1072 fins el 1109. S'autotitul·la "Emperador d'Espanya" ("Imperator totius Hispaniae") o "Rex Spaniae" quan obté la corona castellana i de part del regne de Navarra, a banda de conquerir part de la Taifa de Granada.[22]
El comte Conrad I de Luxemburg neix l'any 1040(aprox.) Haziga de Diessen (m. 1104), comtessa consort de Sheyern i princesa de Diessen. Abadessa del capítol de la catedral de Ratisbona i fundadora del monestir benedictí de Bayrischzell.[31]
(vers) Sant Ladislau I d'Hongria (m. 1095), rei d'Hongria des de l'any 1077 fins a la seva mort. Fou canonitzat per l'església catòlica amb el nom de Sant Ladislau l'any 1192.[36]
(vers) Auteuil: Sant Iu de Chartres (m. 1116), jurista, abat de Sant Quintí de Beauvais i bisbe de Chartres des de l'any 1090. Serà un personatge clau en la Lluita de les Investidures proposant una solució de compromís que sostenia que les investidures podien ser atorgades per un laic perquè no eren cap sagrament, però disferenciant entre l'investidura espiritual, que ha d'atorgar el papa, de la investidura temporal, que podien atorgar els governants laics. També s'enfrontà al rei Felip I de França quan aquest va repudiar a Berta d'Holanda. Fou canonitzat.[37]
12Mestre Campi, Jesús; Roig Aran, Montserrat. Cronologia d'història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. 3. ed. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 96. ISBN 978-84-297-5668-5.
↑Mínguez Fernández, José María«Alfonso Vi / Gregori VII. Sobeeranía imperial frente a soberanía papal».Argutorioː Revista de la Asociación Cultural de Monte Irago,nº 23,2009,p.30-33.
↑Brown, Kerry. Berkshire Dictionary of Chineses Biography(en anglès). Berkshire Publishing Group LLC,2014,p.793.
↑Chattopadhyaya, Alaka. Atīśa and Tibet: life and works of Dīpaṃkara Śrījñāna in relation to the history and religion of Tibet with Tibetan sources transl. under Professor Lama Chimpa. Reprint. Delhi:Motilal Banarsidass,1999,p.52-54. ISBN 978-81-208-0928-4.
↑Encyclopaedia of Islam. 3: H-Iram / ed. by B. Lewis. repr. Leiden:Brill,1986,p.699. ISBN 978-90-04-08118-5.
↑Encyclopaedia of the history of science, technology, and medicine in non-Western cultures. 2nd edition [Reprint in 4 Bänden]. Berlin Heidelberg New York:Springer,2015,p.131. ISBN 978-1-4020-4960-6.
↑Rinaldo Reposati, Vita del beato Forte Gabrielli da Gubbio eremita, ove specialmente si esamina il punto, se egli sia stato monaco, ed eremita dell'Avellana, oppure semplice solitario negli Appennini presso alla terra della Schieggia, publié à Gubbio, par Giuseppe Bartolini, 1758.
↑J. W. Clinton, 'Manūčihrī', in Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman and others, 2nd edn (Leiden: Brill, 1960-2007), doi:10.1163/1573-3912_islam_SIM_4947, ISBN 9789004161214.
